Plaça de Sants

La plaça que tots recordem de petits, almenys els de la meva generació; i que pel que sembla té els dies comptats.

Vine al Mercat (si el trobes), reina!

No sé si a d'altres barris de Barcelona els han posat amb tant de gust, però a Sants els senyals nous fan un goig espatarrant. Són blaus, nets, visibles i rectes. Fins aquí els avantatges. La part negativa és que són repetitius, desorienten, abusen de les contraccions i obliden molts indrets... però és que ho volem tot!!



El d'avui és un bon exemple del que dic: sabríeu quin rètol seguir per anar al Mercat de Sants? Ah! La pregunta té trampa!! Els de Sants sabem que una cosa és l'edifici del Mercat, tancat des de fa unes setmanes i que està previst que reobri d'aquí a uns mesos (potser 10, potser 38, qui ho pot dir...) mentre que el mercat de debò s'ha traslladat a unes carpes de la Rambla Badal. I aquí està la pista!! Només cal fixar-se en el rètol de l'esquerra per trobar la resposta correcta.

D'acord, per saber tot això cal viure a Sants i estar al dia de l'actualitat, i gent així no necessitem aquestes andròmines blaves per saber com trobar la carnisseria Jaume i Maria o la peixateria Carmeta i Sílvia. Però, què em dieu de l'estona entretinguda que ens fan passar davant el senyal, rumiant?

I és que a Sants no t'hi avorreixes, encara que vulguis badar!!

De Sants al cel

Als de Sants ens agrada tot sovint mirar al cel, somriure, i seguir caminant.



No és un tic derivat de la genètica pròpia de la barriada (producte, potser, de les restes de tints que van quedar escampades pels camps quan va tancar el Vapor Vell). No és una afició especialment sentida per la meteorologia. No és un fervor creient que ens desbordi i ens obligui a picar l'ullet a nostramo (o qui hi hagi per allà dalt, si hi ha algú). Tampoc hem interioritzat uns pràctics exercicis per lluitar contra el mal de cervicals. Ni ens devora l'amor pels arbres, el seu brancam, les volubles fulles que un mes són verdes, al següent són marronoses i a l'endemà no hi són.

Els santsencs mirem cap amunt i pensem, "tant difícil és fer dos edificis de la mateixa alçada?". És increïble l'enginy dels urbanistes que es dediquen en cos i ànima a decidir quin és el nombre de pisos ideal per a un edifici! Perquè encara que no ho sembli, hi ha gent que aprova aquestes coses, gent que medita, reflexiona i conclou quants pisos ha de tenir una casa, ni un més ni un menys, totes ben aliniades. Però en el nostre cas, a aquesta gent l'ataquen les muses a diari i els fan canviar de criteri, un cop i un altre, i un cop més fins aconseguir una barreja d'alçades que fan confondre edificis, arbres i persones en un harmoniós caos vital.

Mireu sinó la fotografia, presa al carrer Valladolid: ni que fos per casualitat podria haver dos edificis iguals un al costat de l'altre, no us sembla? Un efecte realment complicat d'aconseguir, sens dubte!

Som més que una estació

Seguim amb la magnífica retolació dels indrets més destacats del barri. Aquest cop us ofereixo una peça entranyable, un senyal pal·lindròmic que ens vol demostrar que Sants és més que una estació: concretament, dues!

El perquè d'aquesta insistència és difícil de precisar... Potser està pensat per a dretans i esquerrans? Potser és un emotiu homenatge al ziga-zaga popularitzat per Pep Guardiola ja fa anys?

Jo tinc la convicció que amb aquest senyal l'ajuntament ha volgut picar l'ullet a aquells santsencs que un cop i un altre repetim a qui ens vulgui escoltar que "l'estació de Sants no és Sants, sinó que és a Sants"; i vol donar-nos una segona oportunitat si ens ho pensem dos cops abans d'anar-hi.

A Sants, ens sobra carretera

Visc a Sants: un conjunt d'edificis aliniats, amb més o menys traça, al voltant d'una carretera. I amb gent a dintre, però això no és gaire important.



La carretera de Sants és el cor del barri, sorollosa i atapeïda, comercial i lúdica, deixada i entranyable. Ara, li'n diuen oficialment "carrer de Sants" i "carrer de la Creu Coberta"; però per als santsencs és i serà sempre "la carretera".

I ho tenim tant clar, això de que és una carretera i no pas un carrer, que hem decidit aixecar les voreres i canviar-les per unes de noves i... més estretes! A veure si no, per on haurien de passar els cotxes! Ho podeu veure a la fotografia d'avui: en primer pla encara s'hi veu la vorera que estan aixecant, i el lloc on feia cantonada. I tot seguit la vorera nova, un pam més estreta que l'anterior.

Que sí, que caminarem per lloses de marbre ben llises, ben de disseny i per tant ben socialistes, enlloc d'aquells panots quadradots i cutres que havíem conegut des de petits, quin gran canvi en les nostres vides! Però no oblidarem mai que ens devem a la carretera, i les carreteres són per als cotxes, o sigui que... més espai per a ells! Com més estretets passegem, més pinya farem!

Visc a Sants!

Anem bé, per anar a Sants?

Visc a un barri que és més que una estació però, malauradament, menys que una vila. Visc a una de les portes de Barcelona. Visc a un lloc d'on ningú en vol marxar però malauradament, pocs s'hi poden permetre viure. Visc a Sants.

I com podem saber, si com diu la dita, anem bé per anar a Sants? És molt senzill: només cal seguir els rètols, com el de la imatge.

Veient coses com aquesta, em pregunto si realment l'espècie humana s'ha guanyat el dret a existir. És necessari indicar dos cops al mateix rètol "Plaça de Sants/Pl. de Sants"? Potser em diran que una cosa és la plaça i una altra, l'estació de metro del mateix nom. És necessari ser tant limitadet i no adonar-se que, posant una sola vegada el nom i afegint-hi els símbols de les línies de metro, ja s'entenia igual de bé i sense tanta lletra? I ja de pas, quina necessitat hi havia d'abreujar "Plaça" per "Pl.", si cabia perfectament?

Potser el problema és que qui fa el rètol caldria que pensés i no es limités a seguir la plantilla. Però pensar i desafiar la plantilla no està ben vist, a la nostra ciutat.

I malgrat això, m'agrada viure a Sants!