Als de Sants ens agrada tot sovint mirar al cel, somriure, i seguir caminant.
No és un tic derivat de la genètica pròpia de la barriada (producte, potser, de les restes de tints que van quedar escampades pels camps quan va tancar el Vapor Vell). No és una afició especialment sentida per la meteorologia. No és un fervor creient que ens desbordi i ens obligui a picar l'ullet a nostramo (o qui hi hagi per allà dalt, si hi ha algú). Tampoc hem interioritzat uns pràctics exercicis per lluitar contra el mal de cervicals. Ni ens devora l'amor pels arbres, el seu brancam, les volubles fulles que un mes són verdes, al següent són marronoses i a l'endemà no hi són.
Els santsencs mirem cap amunt i pensem, "tant difícil és fer dos edificis de la mateixa alçada?". És increïble l'enginy dels urbanistes que es dediquen en cos i ànima a decidir quin és el nombre de pisos ideal per a un edifici! Perquè encara que no ho sembli, hi ha gent que aprova aquestes coses, gent que medita, reflexiona i conclou quants pisos ha de tenir una casa, ni un més ni un menys, totes ben aliniades. Però en el nostre cas, a aquesta gent l'ataquen les muses a diari i els fan canviar de criteri, un cop i un altre, i un cop més fins aconseguir una barreja d'alçades que fan confondre edificis, arbres i persones en un harmoniós caos vital.
Mireu sinó la fotografia, presa al carrer Valladolid: ni que fos per casualitat podria haver dos edificis iguals un al costat de l'altre, no us sembla? Un efecte realment complicat d'aconseguir, sens dubte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada